Un 1% de la población mundial acumula més diners que la resta del món. I es diu ràpid.
Estem parlant de que 7.675 milions de persones que viuen al món, un 1% és més rica que la resta de ciutadans junts, sumats. I mentre aquest 1% de gent gaudeix d’aquest privilegi, la resta, el 99%, ens llevem cada matí per intentar guanyar-nos la vida... i aquesta és la meravellosa història del món modern i desenvolupat al que vivim.
Ara fa uns anys, concretament el 2008, es va declarar una crisi econòmica de la qual en podem extreure, entre d’altres coses que, actualment, un jove català de 18 anys només ha viscut, des que té una mínima consciència, en situació de crisi. Ossigui, els nois i noies que ara són del grup de Joves de l’esplai porten des dels 10 anys escoltant notícies sobre retallades, desnonaments i rescats de la banca.
Quan aquests nois i noies l’any passat feien 18 anys, a Catalunya hi havia 248.600 infants vivint sota el llindar de la pobresa. Parlant en plata: 248.600 infants pobres, sense tenir garantits drets com l’abitatge, l’educació o la salut.
A Catalunya hi ha 248.600 infants vivint sota el llindar de la pobresa
Quan aquests nois i noies vulguin començar a estudiar a la universitat, hauran de pagar les taxes universitaries més altes d’Europa, i quan vulguin guanyar uns calerons, si es que no ho han de fer per obligació, s’hauran d’enfrontar a una taxa d’atur juvenil del 23’7%, que significa que 143.700 nois i noies d’entre 16 i 29 anys busquen feina i no en troben. Això si és que tenen temps i no han de destinar hores de la seva vida fent les pràctiques obligatories dels estudis a una empresa privada que no li pagarà ni un euro perquè no tenen experiència (sabieu que d’això s’en diu treballar gratis?). I quan trobin feina hauran d’assumir cobrar uns sous tant baixos, insegurs i inestables que no es podran independitzar de casa els pares perquè els preus dels lloguers són cada vegada més cars i inaccessibles. I ja que parlem d’habitatge, aquests joves del Xirusplai, viuen en una ciutat que l’any 2018 va comptabilitzar entre 10 i 20 desnonaments setmanals.
143.700 nois i noies d'entre 16 i 29 anys busquen feina i no en troben
Veient aquestes xifres... A algú li dóna la sensació de viure en un sistema just i equitatiu?
Quan un sistema està basat en produir el màxim al mínim cost, per així obtenir el màxim benefici possibe, deixa al descobert una série de factors que perjudiquen a la majoria de la població. Les empreses utilitzen els processos productius més eficients, que passen per utilitzar el mínim de mà d’obra i per tant, com menys treballadors millor. Això genera una reserva de persones a l’atur amb la voluntat d’acceptar qualsevol feina que alhora provoca una pressió en aquelles persones contractades que fa que les condicions laborals passin en segon terme. En definitiva, la por a perdre la feina és un anestesiant per a la reclamació dels drets laborals dels treballadors i treballadores. I tot això ens porta indirectament, a viure en una dinàmica d’individualisme i competència constant, mentre les empreses i els alts directius es van enriquint a costa de la qualitat de vida de la classe treballadora.
En definitiva, la por a perdre la feina és un anestesiant per a la reclamació dels drets laborals dels treballadors i treballadores
Classe treballadora, no sona bé oi? Qui té ganes de pertanyer a aquest col·lectiu? Està clar que el sistema capitalista també s’ha encarregat de difuminar la identitat de classe per oferir-nos una varietat de col·lectius als que pertányer que sonin millor i que ens facin sentir millor, com per exemple classe mitjana o població benestant.
Així doncs, m’agradaria recordar que aquest any n’ha fet 100 de la Vaga de la Canadenca, una vaga que va implicar a uns 200 treballadors i que va marcar un abans i un després en la història del moviment obrer català, i que entre d’altres, va assolir la jornada laboral de 8 hores de la qual encara avui ens en beneficiem. Aquest fet ens demostra que la societat avança a base de la lluita col·lectiva per la conquesta de drets, i malgrat que avui, dia internacional de la classe treballadora, sigui un dia festiu i malauradament buit de contingut, de vegades cal resituar-se.
La societat avança a base de la lluita col·lectiva per els drets
Si un 1% de la població mundial acumula més riquesa que la resta i nosaltres no som... vol dir que pertanyem al 99% restant. Ens hi posem?
Comments